Cercar en aquest blog

diumenge, 13 de febrer del 2011

Cara d'una distracció

Quan fa alguna cosa amb les mans, assegut, li queda una cara ben curiosa. Apreta el front i se li omple tot d'arrugues. La llengua no para quieta, li va d'un cantó a l'altre de la boca, ara estirant-se, ara doblant-se. De tant en tant se la mossega. Ara, a més, li toca el sol a la cara i les faccions se li han contret encara més. Els ulls, el nas i la boca són un sol punt enmig de cap. La resta és una massa de pell morena, brillant.
Al principi semblava inofensiu, distret, com si passés l'estona amb la ment a una altra banda mentre estirava un paper. Anava desfent un per un els plecs que tenia el tiquet de la cua de l'atur. Els apretava amb els dits, com si planxés, definia les puntes, els tornava a premsar repetidament, amb parsimònia.
De cop, tot d'una, l'ha anat cargolant fins a fer un petit con, ben fi, amb la punta tancada. Se l'ha mirat com qui observa la fulla d'un ganivet esmolat. Decidit, se l'ha posat a l'orella i ha començat a escurar. I se li ha obert la boca.

dilluns, 16 d’agost del 2010

Ulls

Ha caigut un plat. Un dels pedaços ha anat a parar a l'ull d'un gat que passava per allà, que s'ha posat violent i s'ha enfilat per les cortines, fent-les caure sobre un cendrer amb cendra encara encesa. S'han encès i diuen que s'ha cremat tot. Els meus dos companys de pis han marxat corrents, deixant-nos a mi i al gat borni dins el pis. Ell ha marxat amb molta agilitat, tot i la ferida. Si que potser l'he sentit com s'estampava contra alguna porta, però un cop només. Jo és que estava assentat quan ha començat tot. M'he enlluerant perquè volia veure quanta estona aguantava mirant el sol. Sort que estava al costat de la finestra i he pogut respirar. Sentia els plats, els crits i els miols però no podia veure res. Del robatori no en se res. De debò no hi son els diners que guardàvem a la caixa? Ni la tele? Coi.

dissabte, 14 d’agost del 2010

Borrós

Caminava de tort. Havia begut tant que ja no sabia res, era totalment vulnerable. Si li haguéssin dit que eren les sis de la tarda s'ho hauria cregut sense contrastar-ho. D'un cantó a l'altre, i mira que era ampla la plaça. Cada certa estona queia a terra i s'aixecava després d'uns llargs esforços. Es deuria haver fet mal i tot en alguna de les patacades. Trobava un pedrís i s'hi entrebancava. Se li creuaven les cames i de cap a terra. Quan estava d'empeus continuava cantant una cançó, tota l'estona la mateixa, i anava fent glops a l'ampolla mig buida que portava.
Jo el vaig veure venir des de lluny. El resseguia amb la mirada, amb la mira telescòpica. D'un cantó a l'altre. No podia apuntar-lo bé de tant que es movia. De tant beure estava fins i tot borrós. Quan el tenia a tir, queia. Tornem a començar. S'aixecava, l'enquadrava, i tornava a moure's. Com més a prop el tenia més em costava d'apuntar-lo amb encert, perquè el veia pitjor. Com més a prop, més borrós. I em queia l'arma, no podia sostenir-la del tot bé. I em vaig entrebancar, però eh, al cap d'un moment ja estava dret. Ja no sabia on tenia l'arma, però el vaig apuntar. Però estava tant a prop que se'm va tirar a sobre i em va agafar i llavors ja no hi era. I ja quasi no em quedava vi a l'ampolla.

dijous, 12 d’agost del 2010

Gravitació

Unes paraules escrites a l'aire. És el que pensarien abans. No hi ha suport i ningú no les llegeix. Serveixen per a justificar impossibles, per a creuar les línies marcades a terra. Graviten entre les diferents forces que les envolten, ara atretes per cossos petits i propers, ara per grans esferes llunyanes. Són recorreguts de bengala: una vegada van cremar els ulls d'aquells qui les van mirar. Van fer mal. Les van intentar prohibir, cremar, però no les van trobar. Havien canviat de lloc.
Com que es moren alhora que néixen, la seva presència és efímera, irreal, com invisible. Quan les van veure va ser en el precís fragment de temps que van esclatar, no més. Per això és impossible trobar-les. El seu paratge previ i posterior a la petita espurna que van provocar és fora d'aqui, en un lloc de difícil comprensió.
Avui, però, extranyament han tornat. En plena retrospecció se le ha vist aparèixer de nou. Deien demà.

dimecres, 2 de juny del 2010

Veïns

Amagat rere la paret, mirava per l'escletxa de la porta els seus veïns. Cada dia els veia sortir d'hora al matí. La majoria anaven a treballar, els altres sortien a passejar, uns acompanyats d'altres animals, altres caminant tot sols. Més d'un sortia escopetejat, que se li feia tard, i era incapaç de parar-se a parlar amb l'altre. Així començaven els dies al seu barri.
Els de davant sempre feien molt enrenou. Matí, tarda i nit. A casa hi vivien sis persones, i quan no cridava un ho feia l'altre. Eren bastant caòtics, desendreçats i matussers, i se'ls notava quan hi eren, es feien notar. Avui, però, no s'hi sentia ni una veu, i això el va estranyar.
Cap a mig matí, just a l'hora en que no hi ha mai ningú a la casa, ha obert la porta i s'hi ha acostat. L'espectacle que hi ha trobat gairebé li atura el cor: mentre tots estaven estirats a terra es veia a ell mateix amunt i avall del pis, nerviós amagant les proves.

dissabte, 12 de desembre del 2009

Provar

Exercir el dret a un vot sobirà, amb llei i legitimitat pròpia, lligat a la base. O recolzar-lo de prop. Recomptar-lo entre milers. Obrir ampolles de cava i recordar les utopies: sortir als carrers i anar plegats als ajuntaments i que algú proclami la República. Que tots fundin un país lliure, de persones lliures. I no aturar-se llavors.





dissabte, 24 d’octubre del 2009

L'envestida

Una envestida de violència extrema, el cop d'un tronc a la porta fortificada del castell. Un ariet molt pesat, que necessita de la força de tot un exèrcit de persones disperses per a ser aixecat, per a ser encarat, per impactar. I de cop la porta a terra i les campanes sonant, tot tremolant i caient a bocins. L'enderroc del rellotge que coronava la torre més alta com a objectiu primer, i ja no marca l'hora. La resta són qüestions col·laterals. Les dones criden i els homes ploren. I hi ha salts d'aigua i molt de vent.
El cop sol ha concentrat les forces i les inèrcies dels desesperats, que les havien acumulat llargament durant anys. Més que un cop, doncs, una explosió, un rebentar. Un odi canalitzat. Un complexe desmuntat. La immediatesa de les conseqüències de l'esdeveniment fan impossible la seva reconstrucció: no hi ha hagut temps de veure les esquerdes, ni d'escoltar el so primer de l'impacte, ni de patir el dolor que tanta violència ha engendrat. Una fracció de temps que ha portat, irresoluble, cap a la seva adversa successió. Tot ha caigut, tot s'ha cremat. I llavors hi ha hagut un part.
Un s'ho mira des de lluny i es palpa unes arrugues al front. Ha envellit instantàniament mentre menyspreava fredament el cru trànsit cap a la joventut eterna dels seus iguals.